Deu mesos després, tornava la competició per excel·lència, aquella que és capaç de mobilitzar milers d’escaquistes arreu del nostre país. El Campionat per equips és capaç també de fer matinar 44 jugadors del Catalunya, en una fita que deu fer molts anys que no succeïa, potser des dels temps del carrer Robrenyo.
La setmana ha estat molt complicada per la dificultat de reunir aquests 44 jugadors, i en segon lloc, per determinar a quin dels equips era òptim fer jugar cadascú. Al marge de l’alineació de l’equip A, que sempre és clara, enguany tenim tres equips que a priori han de patir força per salvar la categoria (B,C,D). L’estratègia de moure jugadors amunt i avall és delicada, perquè cap moviment no assegura l’èxit, i a més és comprensible que a vegades jugadors amb menys elo no se sentin còmodes jugant contra equips molt més forts.
L’equip A, que busca retornar a Primera Divisió deu anys després, s’ha imposat amb molts problemes al Sant Andreu B, un equip que ja auguràvem que seria (i seguirà sent) un rival directe en la lluita pels llocs capdavanters. La mescla que presenten de veterania i nous talents, molts d’ells vinguts d’altres clubs, forma un equip compensat i que pot puntuar contra qualsevol.
El matí ha començat contra les cordes, quan el veterà Vilageliu s’adormia i havia d’arribar a Sant Andreu en un taxi, arribant 40 minuts tard. Potser aquest temps ha estat un handicap per a ell, en tot cas no ha mostrat el seu millor nivell. Sort que la derrota ha estat compensada per tres victòries dels “de sempre” (Rubén Martín, Xavi Serrano i Jordi Morcillo). Les taules de Jordi Amigó en posició inferior i de l’Àlex Sulleva contra l’ex-Catalunya Nicolàs García posaven un 2-4 molt esperançador per a nosaltres. Quedaven quatre partides i els companys em deien: “home, suposo que un punt i mig caurà”.
La realitat és que en algun moment o altre s’han pogut perdre les quatre partides, cosa que demostra que encara no estem fins. Pedro Serrano no encertava en la defensa i arribava a un final amb qualitat de menys, tot i que un peó passat. Quan ja respiràvem pensant en què la posició era de taules, en Pedro ha creat un pont amb l’alfil per coronar i apuntar-se un punt decisiu. En David Vigo, per la seva banda, ha caçat una torre al seu rival en plena complicació, però el jugador del Sant Andreu tenia un fort peó passat que obligava al nostre a retornar la torre i quedar en inferioritat. Al final, no sabem com, en David ha tornat a remuntar i ha arribat a la posició torre i peó contra torre. Amb la defensa correcta (Phillidor), era posició de taules, però donant voltes en David ha creat la posició de Lucena per guanyar el punt. Dos finals bàsics de torres es podrien explicar amb aquesta partida.
El nou fitxatge Mario Gavilán ha lluitat tota la partida intentant imposar la parella d’alfils, però en els apurs de temps se n’ha deixat un i després la remuntada, tot i que a prop, no s’ha concretat. Felipe Vera, per la seva banda, ha acabat fent taules en un final d’infart, on el seu rival ha arribat a tenir dues qualitats de menys, però sempre amb compensació gràcies als forts peons.
La inactivitat s’ha notat en tots els àmbits, també a l’equip local: fins a quatre rellotges han hagut de ser corregits ben entrada la partida perquè no acumulaven l’increment. Per part nostra, mentre afinem la punteria, més val anar sumant punts. Encara queden dos mesos de competició, però ja he repetit als companys més d’una vegada: més val arribar el 25 de març amb els deures fets. Per tres motius: 1) el Figueres B és un dels equips més forts del grup. 2) És un desplaçament de quasi dues hores. 3) Aquell dia canvien l’horari i es dorm una hora menys. Conclusió: anar a jugar-se les garrofes amb tres hores de dèficit és un obstacle massa alt que convé evitar.
Jordi Morcillo
No hay comentarios:
Publicar un comentario