Un poco de historia del Papel higiénico

Antes de la invención del papel higiénico se utilizaban materiales diversos: lechuga, trapos, pieles, césped, hojas de coco o de maíz. Los antiguos griegos se aseaban con trozos de arcilla y piedras, mientras que los romanos se servían de esponjas amarradas a un palo y empapadas en agua salada. Por su parte, los inuit optaban por musgo en verano y por nieve en invierno, y para las gentes de zonas costeras la solución procedía de las conchas marinas y las algas.

Los primeros en crear y usar papel higiénico fueron los chinos, quienes en el siglo II A.d.C. ya diseñaron un papel cuyo uso principal era el aseo íntimo. Varios siglos más tarde (allá por el siglo XVI), las hojas chinas de papel destacaban por su gran tamaño (medio metro de ancho por 90 centímetros de alto). Sin duda, estas hojas estaban en consonancia con la posición jerárquica de sus usuarios: los propios emperadores y sus cortesanos.

En higiene personal las clases sociales estaban bien delimitadas. Los antiguos romanos de las clases pudientes utilizaban lana bien empapada en agua de rosas, mientras que la realeza francesa utilizaba nada menos que encaje y sedas. La hoja de cáñamo era el más internacional de los materiales utilizados por los ricos y poderosos.

Joseph C. Gayetty fue el primero en comercializar el papel higiénico allá por 1857. El producto primigenio consistía en láminas de papel humedecido con aloe, denominado “papel medicinal de Gayetty”, un auténtico lujo para los más hedonistas. El nuevo producto, de precio prohibitivo, se comercializaba bajo un visionario eslogan: “la mayor necesidad de nuestra era, el papel medicinal de Gayetty para el baño”.

En 1880 los hermanos Edward y Clarence Scott comienzan a comercializar el papel enrollado que hoy conocemos. Una presentación en sociedad llena de obstáculos dados los muchos tabúes que rodeaban al nuevo producto. Por la época se consideraba inmoral y pernicioso que el papel estuviera expuesto en las tiendas a la vista del público en general.

Pero el papel de los orígenes no era el producto suave y absorbente de nuestros días. En 1935 se lanza un papel higiénico mejorado bajo el reclamo de “papel libre de astillas”. Esto nos hace deducir que lo habitual de la época era que el papel higiénico contara con alguna que otra impureza.

La importancia del papel higiénico en nuestros días es incuestionable, testigo de ello es el reconocimiento recibido por Kimberly-Clark en 1944 a cargo del Gobierno de los Estados Unidos. El motivo de dicho reconocimiento fue (citamos palabras textuales) “su heroico esfuerzo en el suministro a los soldados durante la II Guerra Mundial”.

Dicha importancia llegó a ser estratégica en la Operación Tormenta del Desierto de la Guerra del Golfo. El verde de los tanques estadounidenses contrastaba demasiado con las blancas arenas del desierto y no se contaba con el tiempo necesario para pintar los vehículos. Se optó por envolver los tanques en papel higiénico como técnica de camuflaje de última hora.

De ser un producto denostado y vendido discretamente en la trastienda, el papel higiénico se ha convertido en el protagonista de pasarelas de moda, obras de arte y delicados trabajos de papiroflexia. Artistas plásticos de renombre como Christo, Anastassia Elias o Yuken Teruya han utilizado papel higiénico como material para sus trabajos. En el terreno de la moda, es célebre el certamen Cheap Chic Weddings Toilet Paper Wedding Dress Contest, que cada año reúne en Estados Unidos a las más originales propuestas de vestidos nupciales confeccionados con papel higiénico.

El papel higiénico tal cual lo conocemos hoy en día ha experimentado un gran desarrollo a lo largo de los cerca de 140 años que han transcurrido desde su invención. A la doble capa del papel (incorporada en 1942) se suman tecnologías punteras que aportan mayor suavidad y absorción (como la UCTAD, desarrollada y patentada por Kimberly-Clark). La última innovación del producto supone incorporar loción de karité, un fruto natural con reconocidas propiedades cosméticas.

Fuentes: Wikipedia/Scottex

Atila, rey de los Hunos

Fue Atila uno de los guerreros más temidos de la Historia, azote del Imperio Romano. La armada de Atila había conquistado toda Asia en el 450 D.C (desde Mongolia hasta Rusia), destruyendo y robando todo lo que encontraba a su paso. 

La causa de su muerte: 

Murió de una hemorragia nasal en su noche de bodas. En el 453 D.C, Atila se casó con una joven llamada Ildico. A pesar de su reputación en el campo de batalla, solía comer y beber poco en los grandes banquetes. En su noche de bodas, hizo una excepción comiendo mucho y emborrachándose. En un momento de la noche, su nariz empezó a sangrar, estaba demasiado borracho para darse cuenta. Se ahogó en su propia sangre y fue encontrado muerto la mañana siguiente.

100 Años de Historia

RONDA 4: L’EQUIP A PERD EL TREN DE LA PRIMERA

El primer equip del Catalunya no ha pogut corretgir l’ensopegada de la setmana passada i avui, en l’enfrontament directe contra el líder Tordera, ha caigut per la mínima. El resultat ens deixa a un punt i mig del liderat, que és l’única posició que atorga l’ascens directe. Alhora, el Tordera té davant seu una autopista cap a la Primera Divisió que difícilment desaprofitarà malgrat el tòpic (“no ens interessa pujar...desplaçaments molt llargs...”). Tòpics al marge, és l’equip més seriós del grup, perquè cada dia ha presentat els seu “deu” titular i a més han mostrat una solidesa envejable, digna d’uns jugadors que acumulen una dilatada experiència a Divisió d’Honor i Primera. Per acabar amb les floretes (no gratuïtes, sinó justificades) hem d’aplaudir la cavallerositat dels jugadors del Tordera en tots els aspectes: han deixat uns minuts de cortesia abans de començar (altra vegada no hi ha manera que siguem tots puntuals, ni tan sols la meitat de nosaltres), han sabut guanyar i perdre amb respecte i a més el seu delegat, Joan Fluvià pare, ha obsequiat els presents amb una bossa plena de caramels.

El marcador no s’ha mogut fins passades tres hores de matx: David Vigo es deixava canviar un alfil que era la clau de la posició i entrava en un final de torres perdut, mentre que un servidor no n’ha sabut desequilibrar una posició amb iniciativa (0,5-1,5). A partir d’aquí s’han anat alternant punts: Felipe Vera i Rubén feien taules, Amigó perdia i Pedro Serrano – avui sí – guanyava amb autoritat. Poc després ho feia Gavilán, que ha tingut el coratge d’entrar en complicacions per anar conquerint petits avantatges. El resultat era de 3,5-3,5, però de les tres partides restants només en Pau Juan la tenia favorable. Vilageliu resistia un final de torres molt negre i Xavi Serrano jugava amb dos peons de menys i amb l’únic argument dels alfils de diferent color. Les dues partides inferiors s’han perdut per temps (probablement s’haguessin perdut igualment) i només el nostre cadet d’or ha salvat l’honor guanyant el punt.

La derrota ens fa caure al tercer lloc, i encara bo que alguns resultats ens han afavorit per no caure fins a la cinquena posició. Ara, la nostra batalla – realista – és entrar als llocs de play off, tot i que de nosaltres no depèn ni la segona posició. Però segurament cinc rondes són massa rondes per fer pronòstics i caldrà almenys recuperar el nostre millor joc, perquè sinó serem vulnerables davant qualsevol equip. A més, avui hem vist com els equips que lluiten per salvar-se han reforçat les seves files i cada matx el faran suar: el grup de la mort és definitivament aquest.

Les bones notícies han arribat avui des de l’altra sala: l’equip B, necessitat de punts, guanyava el líder Mataró (5,5-4,5) i agafa oxigen per a la permanència. La clau ha estat els taulers de baix, on per cert avui hem celebrat el retorn de Xavi Pineda amb victòria després de dos anys inactiu. Esperem que no sigui un retorn fugaç...

L’equip C, novament debilitat per estratègia general, ha perdut clarament amb el Sant Llorenç (2,5-5,5), però novament ha cedit els jugadors suficients a l’equip D perquè aquest derroti un rival directe per a la permanència, la Lira C (4,5-3,5). Els dos punts que tenen els equips C i D poden ser suficients per evitar el desè lloc (enguany només baixa un en aquestes categories).

Els equips E i F se les han hagut de veure amb l’efervescència dels joves jugadors d’EDAMI: l’equip E ha cedit contra el seu equip A (0-4), mentre que l’F ha aguantat el tipus (1,5-2,5) contra el seu B, gràcies a les tres taules dels nostres millors alevins (Sergi Carbajal, Magí Bernat i Marc Juan). Per cert, qui sí aguanta el tipus és precisament la nostra pedrera: a banda d’aquests tres, els altres quatre júniors del club alineats avui han guanyat el punt: Pau Juan, Alejandro Calderón, Marc Petit i Andreu Ortega. Sens dubte, la millor notícia del dia.

Jordi Morcillo

RONDA 3: L’EQUIP A RELLISCA AMB EL CIRERA

El Catalunya ha cedit un empat avui a domicili, contra l’equip mataroní del Cirera. És habitual que tots els equips facin un prejudici de les partides i dels matxos en funció de les llistes d’elo, però avui s’ha demostrat un cop més que és un gran error. Tots els matxos es poden torçar amb una acumulació de petits detalls i errades. A aquests nivells amateurs, qualsevol rival pot aprofitar una errada grossa, i això és el que ha passat avui: els errors han caigut per igual a banda i banda, d’aquí l’empat final, que podem considerar de justícia.

De moment tenim un ensurt inicial a cada desplaçament que fem. Avui li ha tocat el torn al número 1, Jordi Amigó, al qual se li han enganxat els llençols. Tampoc Vilageliu venia massa fi, i això ha comportat una obligada parada a una farmàcia. No obstant, hem començat amb poc retard i el matx ha començat força bé per als nostres interessos: 1-3, amb taules de Rubén Martín i David Vigo (sembla ser que regalades pel rival) i victòries contundents de Mario Gavilán i Xavi Serrano (el pichichi d’enguany). A partir d’aquí, tot s’ha complicat, començant pel meu final igualat, que en voler-lo desequilibrar només ho he aconseguit a favor del meu rival. A la meva derrota s’hi ha sumat la d’en Pedro Serrano (3-3). Sort que Vilageliu no ha fet cas del meu consell d’abans d’arribar (“si no et trobessis bé, demana taules”) i ha guanyat una bona partida (3-4). El punt i mig necessari no ha arribat: Guerrero tenia avantatge clar, Felipe simplement posició favorable i per a Jordi Amigó pintaven bastos. Només Guerrero ha pogut guanyar, mentre a en Felipe se li complicava la posició i ha sortit perjudicat de l’intercanvi de cops en els apurs de temps.

El jugador més veterà de l’equip (no en edat, sinó en temporades consecutives), en Rubén, veu l’ampolla mig plena i considera que almenys s’ha sumat mig punt, que ens mantenen amb les opcions intactes. La setmana que ve, cal guanyar per recuperar el liderat, ara en mans del sòlid Tordera. El campionat es farà llarg i dur: potser hem cedit mig punt, però també ens pot servir per espavilar i posar els cinc sentits davant qualsevol rival.

De la resta d’equips, llums i ombres: l’equip B tindrà molt difícil la missió de salvar-se, després de perdre amb el Sant Josep B (7-3); 10 taulers és una càrrega encara massa feixuga, que esperem la puguin superar.

Menció a part mereixen els set valents (quasi magnífics) que han anat a Calldetenes a defensar l’honor del club, a sota zero i amb un equip mermat. El resultat en sí ja és digne (5,5-2,5), però sembla ser que es podria convertir en victòria per una irregularitat en l’alineació dels locals. Veurem què passa, però aquests jugadors (Miquel, José Miguel, Luis, Albert, Xavi, Andreu i Jordi) avui es mereixen el cel.

La cara positiva del dia ha tingut lloc al local del Tres Peons. L’equip D, necessitat de punts, avui sí ha fet valdre els reforços per guanyar a l’F dels de Gràcia i aconseguir un dels pocs punts que li calen per mantenir-se. I l’equip E, amb cares diferents als altres dies, ha guanyat rotundament al Tres Peons G per 0-4. La fórmula pare-fill x 2 (Carbajal i Bernat) ha funcionat a la perfecció. Bon senyal per a la pedrera.

L’equip F només ha tret mig punt del seu enfrontament amb el Sant Josep E: el nou soci Roger Altés ha estrenat el seu compte particular.

La setmana que ve tornarem a omplir el Casinet d’Hostafrancs per acostar-nos una mica més als nostres objectius, ja que tots estan encara molt lluny.

Finales de Ajedrez -- Torre y Peón Vs Torre

RONDA 2: NOMÉS L’EQUIP A SEGUEIX FERM

El Casinet s’ha vestit avui de gala per acollir 88 jugadors de set clubs diferents. Enguany tots els equips del Catalunya tornem a coincidir alhora a casa, pensant a crear un caliu de club que la resta de l’any ens manca. Finalment, l’onada de fred no ha impedit que ningú es trobés impedit d’arribar fins al Casinet i – el més sorprenent- no hem hagut de fer canvis a mitja setmana (o a darrera hora) per culpa de grips o refredats.

L’equip A rebia el Cassà de la Selva, capitanejat pel nostre soci i amic Carles Otero. Amb un equip un xic debilitat, els del Gironès han plantat cara durant tres hores, fins que els punts han començat a caure de la nostra banda fins a situar-se en un clar 8-2. Fins les 12h, els visitants han venut cara la seva pell i ens han demostrat novament (ja ho van fer a la final de Copa amb només tres homes) que són un equip lluitador. Esperem que puguin donar algun ensurt als nostres rivals més directes i que això de passada els serveixi per mantenir la categoria.

L’única derrota l’ha sofert Rubén Martín, contra el corretjós Ricardo Alejo (ja ho va demostrar a la citada final). En un final al qual arribaven en igualtat, sembla ser que el nostre jugador s’ha deixat un mat. Afortunadament, el matx llavors ja estava sentenciat. Han cedit taules Pedro Serrano, a qui la manca de temps li ha impedit assegurar una millor estructura de peons, i també Vilageliu, després de donar voltes durant vora 70 jugades contra Otero. Els alfils de diferent color han estat un factor determinant.

La segona ronda, un cop vistes les actes dels rivals, ens mostra que la primera ronda va agafar en fred alguns clubs i jugadors. Avui els equips ja han anat molt més reforçats i això significa que el grup s’endureix. És aviat per dir-ho, però sembla que el Tordera pugui ser el rival a batre per aspirar a l’ascens, tot i que altres equips no-A ens poden plantar alineacions molt respectables (Figueres B, Barcelona C...).

La resta d’equips ha tingut una jornada força negativa, que hagués estat pèssima si en Manolo Vargas no hagués salvat un empat in extremis del B contra el Sant Andreu C, en un final que olorava a taules. A l’equip C, la derrota ja esperada (1,5-6,5) contra el Vic ha tingut el contrapunt lloable de les taules de Josep Mª Pascual contra un 2100, en el seu retorn molts anys després. L’equip D, en canvi, tot i venir reforçat ha perdut per la mínima contra el Sant Martí E, en un matx igualat a tots els nivells. Derrota sense pal·liatius de l’equip E, contra l’Escola d’Escacs C (0-4), amb joves molt rodats als tornejos d’arreu. I finalment, bona imatge de l’equip F, que ha cedit per la mínima (1,5-2,5) contra els veterans jugadors del Foment E. La família Bernat (victòria d’en Juli i taules d’en Magí) s’han estrenat com a locals posant els punts.

La setmana que ve torna a haver-hi dispersió per la geografia catalana, excepte l’equip B, que jugarà al Casinet com a visitant.

Jordi Morcillo

RONDA 1: OBJECTIUS ACOMPLERTS

Deu mesos després, tornava la competició per excel·lència, aquella que és capaç de mobilitzar milers d’escaquistes arreu del nostre país. El Campionat per equips és capaç també de fer matinar 44 jugadors del Catalunya, en una fita que deu fer molts anys que no succeïa, potser des dels temps del carrer Robrenyo.

La setmana ha estat molt complicada per la dificultat de reunir aquests 44 jugadors, i en segon lloc, per determinar a quin dels equips era òptim fer jugar cadascú. Al marge de l’alineació de l’equip A, que sempre és clara, enguany tenim tres equips que a priori han de patir força per salvar la categoria (B,C,D). L’estratègia de moure jugadors amunt i avall és delicada, perquè cap moviment no assegura l’èxit, i a més és comprensible que a vegades jugadors amb menys elo no se sentin còmodes jugant contra equips molt més forts.

L’equip A, que busca retornar a Primera Divisió deu anys després, s’ha imposat amb molts problemes al Sant Andreu B, un equip que ja auguràvem que seria (i seguirà sent) un rival directe en la lluita pels llocs capdavanters. La mescla que presenten de veterania i nous talents, molts d’ells vinguts d’altres clubs, forma un equip compensat i que pot puntuar contra qualsevol.

El matí ha començat contra les cordes, quan el veterà Vilageliu s’adormia i havia d’arribar a Sant Andreu en un taxi, arribant 40 minuts tard. Potser aquest temps ha estat un handicap per a ell, en tot cas no ha mostrat el seu millor nivell. Sort que la derrota ha estat compensada per tres victòries dels “de sempre” (Rubén Martín, Xavi Serrano i Jordi Morcillo). Les taules de Jordi Amigó en posició inferior i de l’Àlex Sulleva contra l’ex-Catalunya Nicolàs García posaven un 2-4 molt esperançador per a nosaltres. Quedaven quatre partides i els companys em deien: “home, suposo que un punt i mig caurà”.

La realitat és que en algun moment o altre s’han pogut perdre les quatre partides, cosa que demostra que encara no estem fins. Pedro Serrano no encertava en la defensa i arribava a un final amb qualitat de menys, tot i que un peó passat. Quan ja respiràvem pensant en què la posició era de taules, en Pedro ha creat un pont amb l’alfil per coronar i apuntar-se un punt decisiu. En David Vigo, per la seva banda, ha caçat una torre al seu rival en plena complicació, però el jugador del Sant Andreu tenia un fort peó passat que obligava al nostre a retornar la torre i quedar en inferioritat. Al final, no sabem com, en David ha tornat a remuntar i ha arribat a la posició torre i peó contra torre. Amb la defensa correcta (Phillidor), era posició de taules, però donant voltes en David ha creat la posició de Lucena per guanyar el punt. Dos finals bàsics de torres es podrien explicar amb aquesta partida.

El nou fitxatge Mario Gavilán ha lluitat tota la partida intentant imposar la parella d’alfils, però en els apurs de temps se n’ha deixat un i després la remuntada, tot i que a prop, no s’ha concretat. Felipe Vera, per la seva banda, ha acabat fent taules en un final d’infart, on el seu rival ha arribat a tenir dues qualitats de menys, però sempre amb compensació gràcies als forts peons.

La inactivitat s’ha notat en tots els àmbits, també a l’equip local: fins a quatre rellotges han hagut de ser corregits ben entrada la partida perquè no acumulaven l’increment. Per part nostra, mentre afinem la punteria, més val anar sumant punts. Encara queden dos mesos de competició, però ja he repetit als companys més d’una vegada: més val arribar el 25 de març amb els deures fets. Per tres motius: 1) el Figueres B és un dels equips més forts del grup. 2) És un desplaçament de quasi dues hores. 3) Aquell dia canvien l’horari i es dorm una hora menys. Conclusió: anar a jugar-se les garrofes amb tres hores de dèficit és un obstacle massa alt que convé evitar.

Jordi Morcillo